Comença el Camí d'Empúries.
Cap a l'any 575 aC arriben a la península els comerciants gres de Focea, procedents de la colònia de Massalia (Marsella) i s'estableixen al turó de Sant Martí (palaiapolis o ciutat antiga). Poc temps després (cap a 555 aC) van fundar la neapolis o ciutat nova, un recinte emmurallat que es va eixamplar uns segles després. De fet, la muralla ciclòpia que podem observar és del segle II aC. Dins el recinte de la neapolis hi destaca el recinte dedicat al déu de la medicina, Esculapi (Asklepieion), una mena de centre terapèutic i sagrat. Hi havia també un temple d'estil dòric consagrat a Serapis, així com els edificis civils típics de les polis gregues: l'àgora i el mercat.. I naturalment, els habitatges familiars, els més antics amb peristil i altres amb atri. Amb el pas dels segles, la ciutat grega va seguir ocupada tant en època romana com en època medieval i, per tant, bona part de les restes poden ser d'aquestes èpoques.
El centenari de les excavacions d’Empúries marca una referència
obligada per a la recerca arqueològica a la comarca. Empúries, el jaciment
més important i del que deriva l’etimologia de l’Empordà, ha assolit una fita
que no és freqüent a casa nostra, cent anys continuats de recerca oficial en un conjunt arqueològic excepcional que és avui una seu del Museu d’Arqueologia de Catalunya, un museu nacional adscrit al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya.També és cert que han estat cent anys irregulars, amb alts i baixos, amb períodes més intensos i altres menys. Malgrat tot, podria semblar que cent anys de treballs han resolt la majoria de temes que es poden plantejar en un jaciment. Res més lluny de la realitat.
Més enllà de la magnitud del jaciment, hi ha la qüestió de la seva continuïtat històrica. Tot i que el recinte públic i visitable inclogui la ciutat grega i la romana, la realitat històrica d’Empúries s’amplia i s’allarga amb l’existència dels assentaments d’època del bronze final, de l’edat del ferro i d’època grega arcaica de Sant Martí d’Empúries, del turó de Les Corts i de la necròpolis de Vilanera; així com les necròpolis gregues, romanes i d’època tardoromana i medieval dels entorns propers, les esglésies cristianes de Santa Margarida, Santa Magdalena, Sant Vicenç, Santa Reparada de
Cinclaus i la continuïtat fins època moderna i contemporània del nucli de
Sant Martí d’Empúries.
L'església del Palau, malgrat el seu estat ruïnos i de total abandó, conserva dempeus gran part dels seus elements arquitectònics. Les seves restes s'alcen entre els vestigis d'una població d'époques romana i medieval. (...)
Val a dir, però, que les mostres de terrissa que hi hem vist semblen demostrar que l'indret fou habitat almenys des del segle II a. de JC i que tingué una llarga duració. L'existència de ceràmiques tardoromanes, les restes de construccions medievals i l'església, semblen clarament indicar una continuitat de poblament des de època romana fina a la Baixa Edat Mitjana. (...)
Es tracta d'un temple d'una sola nau, de planta rectangular, sense absís destacat. l capçalera és, doncs, carrada; la forma un simple mur en angle recte amb els laterals de la nau. No hi ha cap separació entre la nau i el presbiteri. (...)
L'edifici està cobert amb volta apuntada i seguida, sense arcs torals ni triomfal. L'única finestre conservada es troba al centre del mur de llevant. Es de doble esqueixada i d'arcs rebaixats. En el mur de migdia hi havia una estreta porta lateral, actualment aparedada i molt malmesa. (...)
El Palau té a la vora un camí antiquíssim («el Camí d ’Empúries»); s’hi
detecten les restes d ’una extensa vil.la romana, amb materials dispersos
que daten des dels segles II-I aC. Però, a més, les ruïnes més aparents de
l’indret corresponen a la perduració medieval del seu poblament, amb
l’església de Santa M aria del Palau, dels segles XI-XIII, en bona part
conservada, i un conjunt de restes d ’edificacions també medievals, de
datació imprecisa, per ara, al seu costat. (...)
Entre el vessant occidental de la Muntanya d ’Ullà i el serrat del Mas
Blanc, que és molt més baix, hi ha un collet per on passa el camí vell que
ve d ’Ullà i segueix cap a l’Escala i Empúries.
A quest camí, considerat d ’època romana, s’anomenava «Camí
d ’Empúries», com altres vies antigues de l’Empordà. Es un vestigi de la
via secundària que des de la ciutat greco-romana comunicava les vil.les
escampades per l’actual Baix Empordà i seguia vers el Congost del Ter,
prop de Gerunda, on enllaçava amb la Via Augusta. En aquesta rodalia
d ’Ullà i Bellcaire coincideix amb el «Camí dels Escalencs», nom evidentment
molt més modern.
Fotografies de Marcel Swart de http://marcelswart.blogspot.com.es/2013/12/cami-dempuries-girona-1r-tram-empuries.html
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada